En
un principi, les autoritats pretenien que s’haguessen quedat la major part dels
fills dels moriscs menors de 4 anys, ja que els consideraven innocents i, a
més, reconeixien que des d’un punt de vista formal eren cristians per la raó
d’haver estat batejats i no haver apostatat del seu nou credo. Alguns homes de
fe opinaven que, amb la seua deportació a terres musulmanes, se’ls lliurava a
una perdició més que segura. Però no era d’aquest parer el pare Bleda, que
desitjava evitar la presència d’uns cristians nous que promoguessen en el futur
una recuperació de la religió musulmana.
Per
contra, el pare Sobrino era partidari que es quedassen tots aquells xiquets d’edat
inferior als 7 anys, lluny del contacte contaminant dels seus progenitors. Al remat,
el decret de l’expulsió va optar per ordenar només la permanència d’aquells
menors de 4 anys. Resulta raonable pensar que els pares no anaven abandonar els
seus fills de bon grat. Es va imposar, per tant, la presa dels xiquets per l’imperi
de la força. És allò que Tulio Halperin Donghi ha anomenat encertadament el
santo latrocinio. Segons aquest autor la virreina, doña Isabel de Velasco,
aconsellada per teòlegs, va demanar que li duguessen algunes xiquetes morisques
a les quals tractava com a filles, encantada de (h)aver quitado a Satanás de
las uñas esta presa[1].
La
realitat, emperò, va ser que en la majoria dels primers embarcaments eixits
dels ports valencians entre el 6 d’octubre i l’11 de novembre de 1609, els
vaixells van salpar carregats amb un passatge de milers de xiquets d’un i l’altre
sexe i fins i tot amb centenars de lactants[2].
Per tant, en la pràctica es va permetre que pujassen a les embarcacions la
majoria dels fills d’aquells moriscs que havien acceptat l’expulsió sense
oposar-hi resistència. A l’inversa, els fills dels revoltats anaven a ser
arrancats de les mans dels seus progenitors d’una manera massiva i presos com
un botí de guerra; per aquesta raó, en els registres de què disposem és
tan elevada la presència de xiquets naturals de les poblacions partidàries de
la insurgència i, alhora, tan minsa la dels llocs que no van participar-hi.
Àdhuc, hi ha nombrosos testimonis de la presa dels xiquets després de fets de guerra.
A la Vall de
Gallinera numerosos niños fueron tomados como parte del botín[3].
També, Gaspar Escolano recull la captura dels xiquets
que eren fills dels moriscos derrotats a Laguar, i comenta que mentre marxaven
cap al port de Dénia los llevaban medio arrastrando a la embarcación, y les
quitaban los hijos y las mujeres[4].
Molts
d’aquests xiquets es quedaven en primera instància en mans de les milícies
urbanes o d’altres forces d’intervenció i, així, dels 41 xiquets manifestats a Ontinyent,
31 estaven relacionats amb persones de les milícies efectives d’aquella vila.
Però la dada que més sorprén és que un 80% dels xiquets moriscs presentats
a Ontinyent provenien dels pobles revoltats a Laguar i no dels de la Muela de Cortes, que és la
zona on havia operat la milícia d’aquella vila. Per contra, a Bocairent, que
tenia una companyia que havia
intervingut en la campanya de Laguar, el nombre de xiquets no va superar els 11
i, pel que fa a la seua procedència, no queda especificada en la documentació
consultada. Aquesta qüestió ha dut Ignasi Gironés a plantejar-se la possibilitat
d’un intercanvi de xiquets entre les milícies d’ambdues viles.
La
majoria d’aquests xiquets acabaren en mans de nobles, d’integrants de
l’estament eclesiàstic o, també, de llauradors rics. Tot i l’oposició de les autoritats,
l’adquisició de l’estatus d’esclau per part dels membres d’aquest col·lectiu
social va anar generalitzant-se, tal i com ho va denunciar don Baltasar
Mercader al virrei el 3 de desembre de 1609:
La gente (...) tiene un sinfín de ninyos y ninyas
de a dos y tres y quatro anyos y de aquí arriba y los tiene por sclavos y (h)ay
(h)ombre que los tiene por grangería tanto que (h)ay muchos pobres que tienen a
tres y quatro ninyos y tratan de herrarles y embiarles a Castilla.[5]
Aquest testimoni del que passava amb els morisquets del Bisbat
d’Oriola no era una excepció, i s’han conservat testimonis documentats procedents
d’altres zones del país. Les destinacions fora del territori valencià dels
morisquets que van ser objecte de venda presenten una gran varietat; així, hi ha constància documental de xiquets que van acabar a Castella, però també Tulio
Halperin Donghi ha detectat la presència de morisquets a la ciutat de Palerm a
l’illa de Sicília, tots ells descendents dels revoltats de Laguar i de la Muela de Cortes:
En Palermo
hay algunos traídos en galeras que, por bando del duque de Osuna, deben ser
presentados a la autoridad; resultan ser en su mayoría hijos de alzados de La Huar o la Muela ; están en casa de
soldados, marinos o españoles de Palermo; no hay ninguno en el interior de Sicilia.[6]
(Del llibre La senda de l’èxode. Els moriscs de la
Marina Alta i la seua empremta després de 1609, pàgines 121 a 123)
[1] Tulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional, moriscos y cristianos viejos en Valencia, 1980,
pàgina 242.
[2] Henri Lapeyre, Geografía
de la España
morisca, 1986, pàgines 96 a
104.
[3] Tulio Halperin Donghi, Un conflicto nacional, moriscos y cristianos viejos en Valencia, 1980, pàgina 242.
[4] Gaspar Escolano, edició 1878, capítol 59.
[5] Arxiu General de Simancas, Estat, lligall 217.
Aquesta dada, l’hem presa de Tulio Halperin Donghi, 1880, pàgina 243.
[6] Ídem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada