LES CAUSES QUE EXPLIQUEN LA NO DEPORTACIÓ DELS XIQUETS MORISCS

Els fills dels moriscs expulsats varen ser, sens dubte, l’empremta més gran deixada per aquests, ja que només en el registre de xiquets presentats davant l’emissari del rei se’n comptabilitzen un total de 2.449, repartits en 6 llistes[1]. Encara que aquesta xifra només representa com ja veurem una part important dels que finalment es varen quedar. Fins i tot l'estudiós Ignasi Gironés, que pren les dades de l’Archivo General de Simancas, adverteix que la llista 5 està incompleta.

Segons les condicions que imposa el ban de l’expulsió de 22 de setembre de 1609, es permetia quedar-se als menors de 4 anys amb el consentiment dels seus pares o curadors i als menors de 6 anys, si son fills de pare o mare cristians vells i, també, a aquells que havien viscut amb cristians vells un mínim de dos anys i, finalment, a qui combregava cada dia, a condició que obtingués la corresponent llicència del seu capellà. Però, en la pràctica no es va donar un compliment puntual d’aquestes normes inspirades per l’arquebisbe de València. Per exemple, no es varen quedar tots els xiquets menors de 4 anys ni tampoc d’una manera general els menors de 6 anys amb pare o mare que eren cristians vells.

Els criteris que prevalgueren a l’hora de decidir a qui se li autoritzava a continuar residint en terres valencianes i a qui se’l forçava a embarcar-se cap a Orà, cal reconéixer que no foren sempre aquells que hem esmentat anteriorment, com ja va assenyalar nítidament I. Gironés en la revista Al maig de l’any 2004 en l’article titulat El negoci dels morisquets, la milícia efectiva i els morisquets d’Ontinyent, on l’autor manifestava en la pàgina 33 que aquells soldats van ser pagats amb el botí de guerra i la millor presa per al cobrament van ser els propis xiquets; la presa de més vàlua, la més cobdiciada (...) A aquesta conclusió expressada amb tanta contundència per en Gironés, han arribat també d’altres estudiosos de la qüestió i es dedueix de la lectura de les diferents fonts històriques. 

La major part dels xiquets que van continuar en sòl valencià eren els fills dels moriscs que havien participat a les sublevacions de la Muela de Cortes o de Laguar, i se’ls considerava com un veritable botí de guerra. Una dada més refrenda la cruesa d’aquesta darrera afirmació: d’entre els morisquets batejats els anys 1610 i 1611 a la parròquia de  l’Assumpció de Dénia hi havia 23 xiquets provinents del Ràfol de Xaló, un dels llocs que més activament intervengué en la rebel·lió, mentre que només hi trobem un morisquet natural de Pedreguer, població que no s’havia revoltat; una situació idèntica es dóna en el cas de Parcent o Vernissa, llocs també d’insurrectes que pertanyien al mateix senyoriu, que aporten 6 batejats el primer i 3 el segon, mentre que els procedents del lloc de Gata -que tan escassa significació va tenir en els esdeveniments de Laguar- només foren 4 xiquets. 

(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta després de 1609, pàgines 117-118)

     

[1]  Ignasi Gironés Guillem, Els Morisquets (2000), pàgina 4.