La conquesta de Granada (1492) acabaria
amb el darrer reducte de poder musulmà a la Península Ibèrica
i obriria una nova època per a les relacions entre la població andalusina i les
autoritats cristianes del moment. El regne de Granada havia establert lligams
polítics amb les corones d’Aragó i Castella i, precisament, la vinculació amb
aquesta última havia adoptat un caràcter fortament feudatari que ens porta a
considerar l’estat nassarí en la seua etapa final més com un territori mudèjar
que no com una part residual d’Al-Àndalus.
Aquell mateix any, s’esdevingué un altre
fet que suposà el remat de molts segles de convivència religiosa: l’expulsió de
tots els jueus assentats als territoris de les dues corones hispàniques.
Aquesta mesura estava fonamentada en dos antecedents històrics: l’un fou el de
l’implantació del Tribunal del Sant Ofici a Castella el 1478 i, tres anys més
tard, al regne de València; l’altre era el de la unió matrimonial entre Ferran
d’Aragó i Isabel de Castella, que afavorí una acció política comuna basada en
l’ideal de la unitat religiosa dels seus súbdits sota l’hegemonia del
catolicisme.
Una tal intransigència en matèria de fe,
també la van patir els mudèjars granadins que, set anys després de la seua
capitulació[1],
foren obligats a rebre el baptisme com a resultat de l’aplicació de la
duríssima política de conversions de fra Francisco Jiménez Cisneros. La
campanya iniciada a la capital granadina s’escamparia per totes les ciutats de
l’antic regne nassarí a partir de l’any 1500 i, en data posterior, concretament
el 1502, tots els musulmans de la
Corona de Castella es van veure compel·lits a batejar-se o
exiliar-se. En aquesta terrible conjuntura, l’opció de la fugida fou segurament
la que van preferir molts mudèjars castellans pel temor que els inspirava una
societat cristiana que en un curt període de temps s’havia tornat tan
intolerant.[2]
Tal i com anaven les coses a Castella, la persecució dels ritus musulmans no va
tardar a generalitzar-se per les terres de la Corona d’Aragó i, finalment, va arribar amb tota
la seua cruesa al regne de València, on coincidiria amb la revolta dels
agermanats (1519-1521).
Per tant, el casament l’any 1479 de
Ferran d’Aragó i Isabel de Castella, tots dos descendents de la casa dels
Trastàmara, comportaria finalment la unitat de les dues corones en una de sola.
Començava així un temps en què la religió catòlica passaria a convertir-se en
el principal tret d’identitat de la monarquia comuna; per això, totes les
mesures polítiques que sobre matèria religiosa es prengueren aleshores van
estar inspirades per la voluntat de bastir una nova societat homogèniament
catòlica i, esmentades per ordre cronològic, foren les següents:
- 1478: Creació de la Inquisició a la Corona de Castella
- 1481: Arribada de la Inquisició al regne de València
- 1492: Expulsió dels jueus de Castella i Aragó
- 1499-1500: Conversió obligatòria de tots els mudèjars de
Granada.
- 1502: Adopció d’idèntica mesura per a tots els mudèjars
residents a la Corona
de Castella.
D’aquesta manera, la monarquia espanyola es
va transformar en el bastió del catolicisme més intransigent i va assumir la
comesa de liquidar una pluralitat de credos que havia estat objecte d’un respecte secular. En un principi, les
conversions obligatòries dels mudèjars van afectar només a Castella i no als
estats de la Corona
d’Aragó, que estaven absolutament en contra pel fet que les referides mesures
suscitaven força inquietud en l’estament nobiliari d’aquests territoris. I
així, en la documentació de les Corts de Montsó de 1510, es va recollir en la
rúbrica XXII titulada Dels moros que sien
fets cristians per força el manament legal en què s’ordenava que
no sien expel·lits, foragitats ni llançats del regne de València ni de les
ciutats e viles reals de aquell, constrets ni forçats a fer-se cristians (...)[3]
Pel que fa als musulmans, la pressió
senyorial més que la convicció fou la causa que el rei Ferran el Catòlic continuàs
la mateixa política que havien practicat els seus antecessors en el tron i,
únicament, després de la mort del monarca, aquesta serà revisada a fi d’adaptar-la
al model castellà.
(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609, pàgines 22-23)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada