ELS PRIMERS PREPARATIUS ABANS DE L'EXPULSIÓ

El coneixement de l’immediata expulsió dels moriscs i el consegüent temor que aquesta pogués provocar un desabastiment general fou la causa que determinà que el Consell de la vila de Gandia prengués l’acord de comprar una important quantitat de peix en conserva al mercader genovés Paolo Beloto:

 La vila de Gandia deu 6.392 Reals castellans, que són 612 lliures 11 sous i 4 diners a Paulo Beloto, genovés de nació, de preu de 419 barrils que de aquell (h)a comprat, çò és, de toñina 62 varrils a raó de 34 Reals Castellans lo barril, y 357 barrils de sardina a raó de 12 reals lo barril que dites dos partides fan dita suma de 6.392 reals castellans, los quals (h)an comprat los justícia y jurats de la present vila de orde del senyor Duch per a tenir provehida dita vila pera la treta dels moros del present regne de la qual cantitat ne té lo patró albarà de pujades y fermat dels justícia y jurats de agost propassat de 1609 (...)[1].

Una part d’aquests queviures foren transportats a la vila de Murla per tal de ser consumits per les tropes que combatien contra els revoltats de Laguar, com ja veurem més endavant.

En conéixer els preparatius de la deportació, el duc de Gandia, en Carles de Borja, va decidir visitar personalment el virrei a fi de fer-li saber que l’acceptació resignada de la mesura de l’expulsió –la seua i la de resta de senyors valencians- no significava, però, que no se sentissen neguitosos per les conseqüències que aquesta iniciativa podia suposar per a ells que, val a dir-ho, se’n consideraven els principals perjudicats. El 24 de setembre de 1609, en Carles va reunir a Gandia a todos los officiales de lugares de moriscos que (h)ay cerca de aquí, y los que entre ellos eran poderosos, y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía, trabajando para que llegasen a entenderla.[2]

Pel que fa als moriscs que eren vassalls del duc, aquest els recomanà que cada particular venda lo que buenamente pudiese para su socorro.[3] Un consell que, a les envistes de la imminent deportació cap a Orà, resultava força raonable. Però, més que per les coses materials aquesta pobra gent estava preocupada per la conservació d’un bé de molta més vàlua: llurs vides. Tant gran era el temor que tenien de morir degollats a mans de qui els havien de transportar que van decidir sol·licitar del duc que, en el transcurs del trajecte marítim, els acompanyàs el seu germà, en Melcior de Borja. En Carles s’hi negà rotundament, i només els va oferir la possibilitat que 10 o 12 cristians vells triats pels mateixos conversos poguessen viatjar amb ells. 

(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609, pàgines 80-81)

[1] AMG, Llibre Racional, Signatura AB 452, full 248.

[2] Santiago La Parra López, Los Borja y los moriscos, 1992, pàgina 25.

[3] Ibídem, pàgina 26.