LES CAUSES QUE EXPLIQUEN LA NO DEPORTACIÓ DELS XIQUETS MORISCS

Els fills dels moriscs expulsats varen ser, sens dubte, l’empremta més gran deixada per aquests, ja que només en el registre de xiquets presentats davant l’emissari del rei se’n comptabilitzen un total de 2.449, repartits en 6 llistes[1]. Encara que aquesta xifra només representa com ja veurem una part important dels que finalment es varen quedar. Fins i tot l'estudiós Ignasi Gironés, que pren les dades de l’Archivo General de Simancas, adverteix que la llista 5 està incompleta.

Segons les condicions que imposa el ban de l’expulsió de 22 de setembre de 1609, es permetia quedar-se als menors de 4 anys amb el consentiment dels seus pares o curadors i als menors de 6 anys, si son fills de pare o mare cristians vells i, també, a aquells que havien viscut amb cristians vells un mínim de dos anys i, finalment, a qui combregava cada dia, a condició que obtingués la corresponent llicència del seu capellà. Però, en la pràctica no es va donar un compliment puntual d’aquestes normes inspirades per l’arquebisbe de València. Per exemple, no es varen quedar tots els xiquets menors de 4 anys ni tampoc d’una manera general els menors de 6 anys amb pare o mare que eren cristians vells.

Els criteris que prevalgueren a l’hora de decidir a qui se li autoritzava a continuar residint en terres valencianes i a qui se’l forçava a embarcar-se cap a Orà, cal reconéixer que no foren sempre aquells que hem esmentat anteriorment, com ja va assenyalar nítidament I. Gironés en la revista Al maig de l’any 2004 en l’article titulat El negoci dels morisquets, la milícia efectiva i els morisquets d’Ontinyent, on l’autor manifestava en la pàgina 33 que aquells soldats van ser pagats amb el botí de guerra i la millor presa per al cobrament van ser els propis xiquets; la presa de més vàlua, la més cobdiciada (...) A aquesta conclusió expressada amb tanta contundència per en Gironés, han arribat també d’altres estudiosos de la qüestió i es dedueix de la lectura de les diferents fonts històriques. 

La major part dels xiquets que van continuar en sòl valencià eren els fills dels moriscs que havien participat a les sublevacions de la Muela de Cortes o de Laguar, i se’ls considerava com un veritable botí de guerra. Una dada més refrenda la cruesa d’aquesta darrera afirmació: d’entre els morisquets batejats els anys 1610 i 1611 a la parròquia de  l’Assumpció de Dénia hi havia 23 xiquets provinents del Ràfol de Xaló, un dels llocs que més activament intervengué en la rebel·lió, mentre que només hi trobem un morisquet natural de Pedreguer, població que no s’havia revoltat; una situació idèntica es dóna en el cas de Parcent o Vernissa, llocs també d’insurrectes que pertanyien al mateix senyoriu, que aporten 6 batejats el primer i 3 el segon, mentre que els procedents del lloc de Gata -que tan escassa significació va tenir en els esdeveniments de Laguar- només foren 4 xiquets. 

(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta després de 1609, pàgines 117-118)

     

[1]  Ignasi Gironés Guillem, Els Morisquets (2000), pàgina 4.

LA SITUACIÓ A LA PLAÇA D'ORÀ

A l’altra banda de la Mediterrània, una arribada tan massiva de gent –es calcula que el 17 d’octubre de 1609 la ciutat d’Orà ja havia rebut 22.000 persones– va obligar al comte d’Aguilar, governador de la plaça, a negociar amb les autoritats del regne veí de Tremissèn l’acollida d’almenys una part dels nouvinguts. A finals d’octubre de 1609, un grup de moriscs que es dirigia a Mostaganem va ser atacat i fou necessària la intervenció del  governador a fi que es garantís la seguretat dels expulsats.[1] Si no volem deixar de ser objectius, hem de reconéixer també que les tripulacions que traslladaven els conversos corrien els riscs inherents al mal estat de la mar i, així, a les darreries del mes d’octubre de 1609, com sol passar en aquesta època de l’any a la Mediterrània occidental, un temporal va alterar el rumb que portava un d’aquells transports, que es va veure obligat a fondejar al port d’Alger en comptes del d’Orà. Abans d’arribar-hi, un capità de Savoia i la seua tripulació foren apresats i fets captius; aquest episodi, el coneixem a través de la transcripció d’un document conservat en l’Arxiu del Regne de València, on fra Bernardo de Monroy, administrador general per a la redempció dels captius, fa esment de les gestions que es van portar a cap a l’envistes de pagar el rescat d’aquests pobres navegants: 

Die 20 Agusti anno 1610

En Argel, a dos de junio de mil seiscientos y diez (com)paresió Alexandro Cumo, Saboyano, ante mí el maestro Fray Bernardo de Monroy administrador general de la redemción de cautivos de la orden de la Santísima Trinidad de la provincia de Castilla, puesto en cadenas en esta carcel de Argel y dixo que por cuanto él havia salido ynbierno pasado de España con una nave cargada de moriscos y biniendo navegando con el mal temporal dio en tierra en la costa de Berbería, donde llegando muchos alarbes le cogieron a él con sus compañeros y marineros y trahiéndolos (h)asta la ciudad de Argel al baxarlos hizo esclavos y como a tales los ha tenido en cadena en este barrio donde yo los (h)e bisto y queriendo (...) el dicho patrón Alexandro por no yr buscó dineros a censo y trató de recatarse, el qual rescate doy fe que se effectuó por mil docientas doblas, que hazen dos mil y quatrocientos reales castellanos. De todo lo qual me pidió fe y testimonio para ir a España o a qualquier otra parte de cristianos y así lo doy firmando de mi nombre y sellado i reffrendado de mi secretario en Argel. A dos de Junio de mil seiscientos y diez.

Fray Bernardo de Monroig pro mandato de su paternidad.[2]

(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609, pàgina 84)

---

[1] Henri Lapeyre, Geografía de la España morisca, 1986, pàgina 71.

[2] ARV, Manaments i Empares, 1610, llibre 8, mà 78.

ELS PRIMERS PREPARATIUS ABANS DE L'EXPULSIÓ

El coneixement de l’immediata expulsió dels moriscs i el consegüent temor que aquesta pogués provocar un desabastiment general fou la causa que determinà que el Consell de la vila de Gandia prengués l’acord de comprar una important quantitat de peix en conserva al mercader genovés Paolo Beloto:

 La vila de Gandia deu 6.392 Reals castellans, que són 612 lliures 11 sous i 4 diners a Paulo Beloto, genovés de nació, de preu de 419 barrils que de aquell (h)a comprat, çò és, de toñina 62 varrils a raó de 34 Reals Castellans lo barril, y 357 barrils de sardina a raó de 12 reals lo barril que dites dos partides fan dita suma de 6.392 reals castellans, los quals (h)an comprat los justícia y jurats de la present vila de orde del senyor Duch per a tenir provehida dita vila pera la treta dels moros del present regne de la qual cantitat ne té lo patró albarà de pujades y fermat dels justícia y jurats de agost propassat de 1609 (...)[1].

Una part d’aquests queviures foren transportats a la vila de Murla per tal de ser consumits per les tropes que combatien contra els revoltats de Laguar, com ja veurem més endavant.

En conéixer els preparatius de la deportació, el duc de Gandia, en Carles de Borja, va decidir visitar personalment el virrei a fi de fer-li saber que l’acceptació resignada de la mesura de l’expulsió –la seua i la de resta de senyors valencians- no significava, però, que no se sentissen neguitosos per les conseqüències que aquesta iniciativa podia suposar per a ells que, val a dir-ho, se’n consideraven els principals perjudicats. El 24 de setembre de 1609, en Carles va reunir a Gandia a todos los officiales de lugares de moriscos que (h)ay cerca de aquí, y los que entre ellos eran poderosos, y les he dicho la merced que el rey nuestro señor les hacía, trabajando para que llegasen a entenderla.[2]

Pel que fa als moriscs que eren vassalls del duc, aquest els recomanà que cada particular venda lo que buenamente pudiese para su socorro.[3] Un consell que, a les envistes de la imminent deportació cap a Orà, resultava força raonable. Però, més que per les coses materials aquesta pobra gent estava preocupada per la conservació d’un bé de molta més vàlua: llurs vides. Tant gran era el temor que tenien de morir degollats a mans de qui els havien de transportar que van decidir sol·licitar del duc que, en el transcurs del trajecte marítim, els acompanyàs el seu germà, en Melcior de Borja. En Carles s’hi negà rotundament, i només els va oferir la possibilitat que 10 o 12 cristians vells triats pels mateixos conversos poguessen viatjar amb ells. 

(Del llibre La senda de l'èxode. Els moriscs de la Marina Alta i la seua empremta després de 1609, pàgines 80-81)

[1] AMG, Llibre Racional, Signatura AB 452, full 248.

[2] Santiago La Parra López, Los Borja y los moriscos, 1992, pàgina 25.

[3] Ibídem, pàgina 26.